Mar 8th, 2008
tenc poca feina
Camerún: Les fotos d’aquest excepcional viatge al cor d’Àfrica, i el descobriment d’un recó de mon excepcional: Rumsiki.
M’encanta Àfrica, m’encanta la vida, m’encantes tu…
Ja ho hem comentat altres vegades: Àfrica transmet sobre tot alegria i il·lusió. Aquí, noltros, esteim carregats de punyetes…
Allà no hi ha apenes turistes, ni blancs en general. Casi veus més negres albins que blanquets reals.
Els nins, quan mos veien, cantaven, “le blanc, le blanc, le blanc…”
Cada any deia: “aquest any, s’ha acabat el passar calor. Estic fart. L’any que ve, anirem a un puesto fresquet: anirem a Islandia o Groenladia”.
I patapám. De Guatemala a Guatepeor. Douala (Camerún): Golf de Guinea: primera nit: 30 graus i 100% d’humitat. Nedavem al llit. N’Andreu, ja no tenia res que perdre, però jo a partir de llavors i en un mes, vaig perdre 8 kg.
N’Andreu Melgosa però, com que és un tio previsor, no duia mosquitera, i va haver de dormir tapat amb el sac per protegir-se dels mosquits i la malaria. I ja vos podeu imaginar que tapar-se era molt necessari pel fred que feia a Douala aquella nit…
Rumsiki
Tot a Àfrica és complicat, i el transport no és una excepció…
Una foto, sortint de Mora, “salvats” per dos catalans piadosos…
L’amo del calabozo per Àfrica
Què putes miren aquests dos?
S’ambient de ses grans ocasions
La fascinant excursió als llacs de l’home i la dona
Sa gent d’Àfrica
M’encanta aquesta foto. La va fer na Marta Quer.
Àfrica tampoc s’entén completament sense el futbol. A un poble hi podia faltar casi tot: pou d’aigua potable, escola, dispensari mèdic… però lo que mai faltava era un camp de futbol…
Els restaurants africans…
[…] tenc poca feina […]
Però aquesta secció no l’havies d’inaugurar demà.!!!! Ara jo ja ho he llegit, que faré demà al matí, espero poder llegir comentaris.
Quins nens més monos, tinc ganes de que arribi la presentació oficial,…
Molt divertida l’aventura de Menorca!!! Realment pensàveu que amb la sombra de los padres controlant-ho tot, dormiríeu amb les nenes,… Els homes no sabeu com els pares controlen a les seves filles, això no ho heu patit,…
Ara en Pedro Montané i en Pep Vicente, heu de fer la descripció d’en Pedro Torre en la edad del pavo.
Perdón, perdón, perdón,…
M’he tornat a menjar les lletres, Torres (Alias el amo del calabozo),…
Lo dejo ya por hoy, crec que ja fet massa comentaris avui yo sola.
Me distraigo i no faig el que haig de fer
…ja serà menos, tiiiio….faràs que me posi vermell.
Com podràn veure el resto de mortals a les fotos, el tema no era per tant (encara que de totes maneres les fotos tampoc fan justícia perque no record haver tengut mai aquesta cara tan inflada….).
No negaré que la natura se comportàs bé amb jo (gràcies a Déu tenc una base genètica molt bona amb, sobretot, la meva mare), però tampoc crec que n’hi hagués per tant. De fet, que jo recordi, físicament, ses nines es fixaven abans amb en Pedro que amb jo. El tema estava quant es rompía el gel i començaven les relacions humanes. En Pedro te molta raó quant diu que en aquella època era un tío més be difícil. No es cap crítica ni tampoc es bo ni dolent, pero era una persona amb una forma de ser molt volàtil, gairebé explosiu, però que mai te fallava quant l’havias de menester. Tal vegada per això se va convertir en un dels pilars de la meva adolescència i m’enorgulleix de poder dir que encara mos uneix una gran amistat.
Pues eso, que amb la seva manera d’esser i amb els “venazos” que li pegaven de tant en quant, qui no el coneixía com noltros tot d’una s’acollonava i això feia que tal vegada la gent s’obris més fàcilment a qualcú amb una personalitat més fàcil i “bàsica” com jo. Quant dic fàcil i bàsica es perque sempre he estat un poc pellasso i com diu en Pedro bastant rialler. També moltes vegades esser tant obert i agafar tant prest confiança m’ha duit a aficar més d’una vegada sa pota.
Jo crec que sa meva personalitat oberta i cachonda ha jugat un paper bastant més relevant a la hora d’agradar o no a les nines que lo que pogués ajudar el meu físic.
Qui coneixíem an Pedro sabiem que darrera d’aquell volcà sempre a punt de reventar hi havia una bellíssima persona, qualcú que sempre estava dispost a ajudar i que establía una relació de simbiosi i de mútua colaboració amb el grup (ell era una peça fonamental que donava energía i decisió al grup i nosaltres crec que de manera inconscient catalitzavem la seva manera d’esser i “amansabamos a la fiera” que duia dins). No ho se, tío, crec que sensa tu no haguessim deixat d’esser el “bufón” i el “empollon” de la classe. Amb tu varem començar a interesar-mos per les excursions “a ver lo que cae, a la aventura”, per la roba hippie (pasteleros totals, però a l’adolencència tot té perdó…) i per moltes altres locures que crec que ni en Pep ni jo ens haguessim atrevit a fer mai.
M’emociona profundament el que dius i que me dones a entendre que estàs orgullós de que jo hagi arribat on he arribat i que la vida m’hagi donat una dona i uns fills que Déu sap que no els canviaría per res de la vida.
De veritat que per a qualcú que te coneix com jo hi ha poques coses que omplin tant com que un amic com tu, al que he admirat tant te digui aquestes coses tan guapes.
Realment crec que no et puc donar les gràcies per tot això de millor manera que dessitjant amb totes les meves forces que a la vida personal et vagi, com a mínim, tant be com a jo i que prest se’t cumpleixin aquells desitjos que me vares comentar al dinar de Dimecres.
De veritat, moltes gràcies i segueix així.
P.D.: Pep, si vols que a tu també te digui coses tan guapes, te fas un blog per a tu i així ho faré :), que aquesta és la galàxia d’en Torres i aquest petardo no vol que interactuem entre nosaltres.
jodeeeeeeer, vaja rollo…..
veig que a Menorca també me vaig deixar de descriure la plaga apocalíptica dels mosquits
Pedro: Com així no vengueres a Menorca?
ahir ho parlava amb en Pep… i sa veritat és que no m’enrecord… supòs que per l’èxit acadèmic de l’època… no ho sé, tío
però sa veritat crec que hagués estat divertit…
hi tornam?????
[…] tenc poca feina […]
Els comentaris aquests son la setmana passada de les fotos que has desplaçat, no tenen res a veure.
En referència a la calor, jo al reves desprès dels dies de fred i pluja que vaig patir l’estiu passat, jo aquest any de vacances vull anar a un lloc on passi calor
Les fotos són molt xules.
Es certa la frase que diuen a casa meva, ”No es más rico el que más tiene, sino el que menos necesita”, en la línea d’una altre que vaig llegir en aquest bloc referent a l’Àfrica Negra.
Aquesta gent es feliç sense res i nosaltres moltes vegades necessitem “frusleries”, som uns consumistes,…
Per alusions:
Ja faré l’escrit de Camerun però ara, que només tinc 5 minuts, contestaré per alusions. Jo, potser no tenia res a perdre però vaig perdre més que tu: 10 kilos!!!!!
Al tornar ni se’m reconeixia…
Si hi ha alguna paraula que em serveixi per definir Àfrica, aquesta és COLOR!!! Sí, sí, color. La varietat i diversitat de colors que et trobes a qualsevol lloc on vas és espectacular. Els vestits que duen els africans i africanes llueixen d’una manera especial i encantadora.
Una altra paraula que em ve al cap és TEMPS!!! Perquè, què és el temps a l’Àfrica? Bàsicament no existeix. Un autobus (per anomenar-lo d’alguna manera, ja heu vist les fotos) no té cap horari, surt quan està ple, un “museu” te’l pots trobar tancat perquè el que té que obrir la porta està prenent alguna cosa amb els seus amics, la gent te la trobes tranquil·lament per les carreteres de terra i no sembla importar-li si arribaran aviat o tard… Per això, una de les primeres coses que s’ha de fer quan arribes a Àfrica és treure’t el rellotge.
De Camerun també recordo els seus mercats: realment impressionants!!! Quanta vida que desprenen!!!
Va ser un viatge fascinant. Van passar moltes coses, com a tot viatge llarg (1 mes dóna per moltes vivències en un grup de 6 persones) però ara el recordo amb molta nostàlgia i, com diu el Amo del Calabazo, Àfrica té alguna cosa que t’impulsa a tornar-hi, sobretot l’Àfrica negra (que és on he estat jo). No sabria dir què, fins i tot ara recordo amb un somriure anècdotes que en el seu moment vem viure amb certa frustració com la dels pigmeus i tota la seva història amb la barca i en Pedro i jo cantant aquella famosa cançó de la Trinca:
“Fantasmes, fantasmes,
fantasmes per tot arreu,
fantasmes de totes menes,
fantasmes sense llençols,
fantasmes sense cadenes,
fantasmes a carretades,
fantasmes per tot el món,
i sabeu com se’ls coneix,
per lo fantasmes que són…”
Mentrestant la cara de les noies era de certa desconfiança veient els forats de la barca i com el “achicador” (com l’anomenavem) anava treient cubells d’aigua de dintre la barca perquè no ens enfonsessim… tot per acabar veient a uns pigmeus que es van fer dues fotos amb nosaltres i després van desaparèixer. Interessant!!!
Hi hauria moltes, moltíssimes anècdotes a explicar però em faria més llarg i massa pesat i, aquest no és el meu blog, jeje.
Apa-li Pedro, aquí he deixat el meu comentari de Camerun!!!